La viol猫ncia en el g猫nere Homo

Arxius

En un moment en què la violència, en les seves diverses manifestacions (bèl·lica, sexual, amb els animals...) continua malauradament sent protagonista de moltes notíies, voldria compartir amb vosaltres algunes idees que sobre aquest tema tracto en el meu llibre El naixament d'una nova consciència, amb l'objectiu també d'emprendre un debat amb vosaltres. 

Reflexiona...

El control, la defensa i l’ocupació de l’espai estan en general lligats a la violència. Som primats territorials i jeràrquics”.

“És possible que l’alt grau de competitivitat dels homínids de fa uns 3 milions d’anys seleccionés mecanismes de defensa hormonals que encara es disparen avui quan estem en situacions en què es reviuen moments difícils semblants als del passat”.

“Quan la violència se socialitza apareix entre els humans la guerra, la síntesi dels conflictes individuals”

“La violència entre sexes representa una varietat de la violència intraespecífica que amaga una patologia sociocultural molt perillosa”

“La ruptura del pacte de complementarietat sexual en la producció i reproducció de l’espècie porta a comportaments poc evolucionats, com la violència del mascle contra la femella o viceversa”

“Hem de canviar la competitivitat d’espècie per la competència i per l’eficàcia solidària. Ja no hem de competir amb ningú si som els més competents”

En l’àmbit evolutiu, la violència i la guerra neixen a causa de la necessitat de controlar l’energia i el territori, de defensar l’espai d’on s’extreuen els recursos que permeten la reproducció dels éssers vius. Els organismes vius, inclosos els humans —mamífers primats— exploten els territoris per aconseguir-ne l’energia que els cal per viure. Quan algun element aliè posa en perill el control i l’explotació de l’espai ocupat per l’organisme originari, emergeix el conflicte.

Ara mateix l’explotació del territori es fa mitjançant tècniques molt avançades i d’una manera molt accelerada. El control, la defensa i l’ocupació de l’espai estan en general lligats a la violència. Som primats territorials i jeràrquics, i això explica què passa quan alguna d’aquestes característiques es manifesta fora del marc de la cooperació i de la solidaritat, quan el grup se sent amenaçat.

És possible que l’alt grau de competitivitat dels homínids de fa uns 3 milions d’anys, que va permetre que s’adaptessin a la sabana, seleccionés mecanismes de defensa hormonals que encara es disparen avui quan estem en situacions en què es reviuen moments difícils semblants als del passat. La selecció natural va actuar favorablement sobre aquells espècimens que mostraven una millor capacitat per fugir o per defensar-se. Com és obvi, aquests exemplars van ser els que es reproduïren amb més èxit. Per tant, portem els gens d’uns espècimens estressats que van sobreviure a situacions complexes i van deixar una descendència perseverant de la qual nosaltres som una mostra biològica.

La violència és, doncs, un mecanisme generat per la selecció natural per tal d’assegurar la supervivència, i prové de moments d’estrès que ens preparen per a una acció d’atac o de defensa, per salvar el menjar, el territori o la vida. Quan la violència se socialitza apareix entre els humans la guerra, la síntesi dels conflictes individuals. La violència, ja sigui una acció individual o de grup, no té cap tipus de justificació en el marc de la consciència crítica d’espècie si no és per protegir l’individu o la comunitat amenaçats directament per altres éssers vius, inclosos els de la nostra espècie.

Fins i tot l’actitud defensiva és condemnable, però no es pot considerar que defensar-nos davant d’una agressió sigui una forma de violència etològica o patològica, sinó una forma lògica d’actuar. Promoure la violència significa trencar amb els principis de cooperació i d’explotació racional del territori, sense oblidar que posa en perill l’espècie, si tenim en compte les característiques tècniques que es poden desplegar en el decurs del conflicte i els resultats de destrucció i crisi general que provoquen. La guerra, humanitzada amb la tecnologia química i nuclear, pot multiplicar els efectes anihiladors de l’acció violenta de grup.

(...) La via cap a la humanització ràpida que alguns preconitzem avança en aquest sentit: postulem relegar la violència a una estratègia marginal i conduir-la a l’extinció mitjançant la generació de condicions econòmiques i socials que seran possibles si socialitzem la tecnologia i la ciència, i que permetin l’educació massiva de l’espècie durant el tercer mil·lenni; d’aquesta manera evitarem la progressió de les manifestacions pròpies de primats tan ben establertes en el nostre gènere. Transformant les condicions objectives que provoquen aquest comportament etològic, i condemnant-lo socialment quan afecti l’estructura. d’un grup, pensem que és possible desenvolupar una cultura de la no-violència racional i objectiva.

El cas de la violència sexual també representa una varietat de violència lligada al control subjectiu. La ruptura del pacte de complementarietat sexual en la producció i reproducció de l’espècie porta a comportaments poc evolucionats, com la violència del mascle contra la femella o viceversa. La degradació que implica un comportament com aquest demostra una vegada més que els impulsos etològics poden passar per damunt d’una actitud humana i cultural desenvolupada en l’Homo sapiens.

La conscienciació sobre la necessitat de l’educació social i sexual de les cries de la nostra espècie, per tal de posar fi a aquests comportaments atàvics, ha de ser desenvolupada sistemàticament. La violència entre sexes representa una varietat de la violència intraespecífica que amaga una patologia sociocultural molt perillosa.

El fet de trencar amb les regles que regulen la reciprocitat sexual en una perspectiva de cooperació representa desafiar el que és més natural, com la reproducció dels membres d’una població, però també el que és més cultural: el respecte intersexual, que és necessari per al desenvolupament d’aquesta nova consciència d’espècie que postulem, fonament i estructura per a la integració de la diversitat.

La violència extraespecífica, és a dir, la que s’exerceix contra altres espècies, és també una problemàtica d’arrel etològica. Quan els nostres avantpassats del Neolític deixaren de ser caçadors per tal de convertir-se en ramaders i pastors, ara fa uns 8.000 anys, la violència de base etològica anà progressant com a factor cultural, i així arriba fins als nostres dies i es manifesta quan, per exemple, de forma totalment innecessària alguns membres de la nostra població cacen per plaer o quan unes minories gaudeixen torturant animals

La violència en aquests casos arriba a la sofisticació, i és la mostra d’una mala adaptació humana, ja que, ateses les potencialitats de les formes econòmiques que ens estructuren i proveeixen d’energia, la violència no hauria de ser un factor necessari. En aquest sentit hem de canviar la competitivitat d’espècie per la competència i per l’eficàcia solidària. Ja no hem de competir amb ningú si som els més competents.

 

ir atras - anar enrera - go back

Avís legal. Contacte

subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +