Darwin

Arxius

Darwin i el Darwinisme

Introducció

Darwin va ser el home capaç d’explicar el mecanisme de l’evolució, es a dir, la selecció natural dels individus, mecanisme que, junt amb altres factors, ha portat la vida al seu estat actual i que és responsable de l’estructuració i la diferenciació de les espècies sobre la Terra.

Darwin provocà una revolució similar a l’iniciada per Copèrnic el 1543 amb el seu llibre “De Revolutionibus”. Mentre que l’astrònom polonès va fer obsolet el geocentrisme argumentant que la Terra no era el centre de l’univers, el naturalista britànic, amb “The origin of Species” enterrava l’antropocentrisme negant el paper protagonista de l’home a la natura, com a pinacle de la creació.

Al llarg del seu segle i mig d’existència, el darwinisme evoluciona gràcies a nous descobriments i a l'aportació de noves teories. Aquestes successives crisis mai no han debilitat la robusta idea de Darwin, al contrari, l’han enriquit i matisat. Les anomenades “crisis” del darwinisme, doncs, mai han posat en perill el mecanisme bàsic que Darwin va dissenyar, sinó que cal veure-les com un procés de maduració que encara no està conclòs.

Charles Darwin als cinquanta anys, època en què va publicar la seva obra principal "L'origen de les espècies"

Família

Charles Darwin va néixer el 12 de febrer de 1809 a Shewsbury, al si d'una família d’industrials, científics i metges del cor de l’Anglaterra industrial.

Els dos avis varen compartir l’interès per la tècnica i les invencions, políticament eren admiradors de les revolucions francesa i americana, i estaven a favor de les reformes socials.

Els pares de Charles Darwin, Robert Waring Darwin (1766-1848), fill d’Erasmus, i Susana Wedgwood, filla de Josiah, varen contraure matrimoni en 1796. Susana va aportar una dot confortable i Robert era un metge rural d’èxit, amb bons ingressos.

Com a reacció al comportament autoritari del seu pare, Robert va prometre que no es comportaria d’aquesta manera amb els seus fills. Aquest fet va tenir una gran importància quan la trajectòria acadèmica prevista per Charles va fracassar.

A l'escola, Darwin no va destacar com a estudiant però paral•lelament va començar a observar la natura, a col•leccionar insectes i plantes, i a fer experiments en un petit laboratori instal•lat a casa del seus pares

El pare de Darwin va decidir d’enviar-lo el 1825 a la universitat d’Edimburg a estudiar medicina. Charles no va continuar els estudis però els dos anys que va passar a la capital escocesa li van servir per orientar-se cap a la història natural. Va ser allí on va llegir un llibre escrit pel seu avi titulat “Zoonomia”, on ja es parlava de la evolució, i part del llibre “Sistema dels animals sense vèrtebres” de Lamarck. També va començar a fer recerques sobre el terreny i va aprendre a recollir i a identificar mostres.

Cambridge

Veient els resultats acadèmics obtinguts a Edimburg, el seu pare va decidir que Charles es dedicaria a la vida eclesiàstica i aniria a estudiar a la universitat de Cambridge, a la qual cosa Darwin no s’hi oposà ja que era una forma de vida ben vista i per altre banda molts naturalistes pertanyien a l’església.

Allà, a part d’estudiar les assignatures pròpies de la seva carrera, Darwin assistí a cursos no obligatoris, com ara el de botànica del reverend John Henslow (1796-1861) amb el que va arribar a tal grau d’amistat que durant el seu darrer any acadèmic era conegut com “l’home que passejava amb Henslow”.

A instàncies d’Henslow, l’agost de 1831 el prestigiós geòleg Adam Sedgwick va agafar a Darwin com a ajudant durant una expedició d’una setmana al nord del país de Gal•les. Aquesta breu sortida per cartografiar i estudiar estructures rocoses va permetre al jove aspirant a clergue l’estudi sobre el terreny d’elements de geologia, cosa que li seria de gran utilitat el anys immediatament posteriors.

L'oportunitat del Beagle

El 29 d’agost de 1831 una carta d’Henslow canviarà la vida de Darwin. En ella l’informa que el tinent de navili de la Royal Navy Robert FitzRoy cerca un naturalista pel seu viatge cap a Sud-amèrica i el Pacific, a bord del bergantí “Beagle”.

La perspectiva entusiasmà al jove naturalista, troba però l’oposició del seu pare. Immediatament Charles es posà en contacte amb el seu oncle, l’industrial ceramista Josiah Wedwood II amb qui manté excel•lents relacions. Gràcies a la intervenció d’aquest, que respon a les objeccions del seu cunyat Robert una per una, el viatge serà possible.

Finalment el Beagle salpa del port de Plymouth el 27 de desembre. El pare de Darwin va fer-se càrrec de les despeses del viatge i li va proporcionar un criat perquè li fes d’ajudant

El geòleg d’abord

El capità FitzRoy que havia vist com a l’anterior viatge del Beagle, en una missió semblant, el capità es suïcidava després d’una profunda depressió. El mateix FitzRoy tenia antecedents de suïcidis a la seva aristocràtica família i en aquest viatge no hi havia segon capità a bord o un igual amb qui pogués compartir taula i inquietuds intel•lectuals. Abans però, d’obtenir el vist-i-plau definitiu de FitzRoy, ell i Darwin van establir contacte una setmana abans del viatge, per tal de conèixer-se mútuament.

El periple té com a fita cartografiar les costes de l’Amèrica del Sud i realitzar mesures cronomètriques al voltant del món per produir cartes de navegació més acurades. El viatge està previst que duri dos anys però s’estendrà al llarg de gairebé cinc.

La missió de Darwin era doble, la de cavaller acompanyant del capità FitzRoy i la d’ajudar a cartografiar, aportant coneixements de geologia. En aquest sentit FitzRoy abans de salpar, li va obsequiar amb l’obra de Charles Lyell “Principis de Geologia” que s’acabava d’editar i que li seria de gran utilitat. “La meitat de les meves idees precedeixen del cervell de Lyell”, va reconèixer posteriorment un Darwin que entre 1838 i 1846 va publicar tres llibres sobre la geologia de sud-amèrica, les illes volcàniques i els esculls de corall.

Un periple transformador

Al començament del viatge, Darwin comparteix les idees creacionistes tradicionals a l’època. Però a la seva tornada les seves observacions li plantegen preguntes que requereixen una altra solució.

Les seves observacions al llarg de la costa de sud-amèrica el persuadeixen de que els canvis a la superfície terrestre han estat lents I no només producte de grans cataclismes I com aquests han afectat a la transformació de les especies

Els coneixements de geologia de Darwin li fan veure que aquestes illes distants uns mil quilòmetres de la costa continental de sud-amèrica, eren molt joves i estaven formades de laves basàltiques, a partir de cràters ben visibles, molt diferents geològicament del continent.

Les especies existents, encara que conservant parentius, més o menys propers, són diferents a les del continent. Ala seva vegada, com passa en el cas dels pinsans i les tortugues, cada petit illot té les seves espècies pròpies i que difereixen de les de la propera illa situada a 50 o 60 quilòmetres.

Madurant la teoria

La seva teoria la va elaborar a partir de reflexions pròpies i d’aportacions d’altres científics i pensadors durant els anys immediatament següents.

Durant la tardor de 1838 llegeix el llibre de Thomas Malthus “Assaig sobre el principi de població” on s’argumenta que els recursos disponibles són limitats en relació a l’augment de la població, d’on s’infereix que existeix una lluita ferotge per la supervivència. Darwin transposa aquesta idea al context dels animals i de les plantes per a explicar el mecanisme de selecció d’individus que ell ja havia observat en la cria i selecció d’espècies domèstiques.

Durant l’any 1842 Darwin escriu les 35 pàgines de notes que constitueixen el primer esborrany de l'Origen de les Espècies.

Al 1844 torna a reprendre les notes per a fer una versió ampliada del llibre, però no les fa públiques. No obstant en una carta a la seva esposa Emma de 5 de juliol, li demana que si ell mort sobtadament, aquestes notes siguin publicades i deixa 400 lliures al seu testament destinades per la possible edició.

L'origen de les espècies

Buffon constata que tots el grups d’animals poden ser encabits en una sèrie de dissenys bàsics, com si tots els éssers vius de la Terra haguessin derivat, per degeneració, d’un nombre reduït d’espècies originals.

Buffon deixa la porta oberta a la possibilitat de que a causa de les successives migracions que han obligat a les espècies a desplaçar-se fora de la seva àrea d’origen, algunes d’elles puguin haver-se transformat amb el decurs del temps.

“Si s’admet (...) que l’ase sigui de la família del cavall i que no es diferencia d’aquest més que perquè ha degenerat, podria afirmar-se, també, que el mico és de la família de l’home, que és un home degenerat, que l’home i el mico han tingut un origen comú com el cavall i l’ase, que cada família, tant entre els animals com entre els vegetals, no ha tingut més que un sol tronc, i fins i tot que tots els animals procedeixen d’un sol animal que, amb la successió dels temps ha produït, perfeccionant-se i degenerant, totes les races dels altres animals”.

Jean Baptiste Lamarck

Lamarck, a la seva obra Filosofia Zoològica, va ser el primer autor que va proposar una teoria científica de l’evolució, basada en l’adaptació de les espècies al medi.

En la teoria de l’evolució de Lamarck, és la voluntat de l’ésser viu la que força el canvi en la seva anatomia i fisiologia. A força d’estirar el coll reiteradament per arribar a les branques més elevades dels arbres, els avantpassats de les girafes haurien anant desenvolupant colls cada vegada més llargs.

Es per tant l’ús o el desús de l’òrgan el que el crea o l’elimina. Aquests canvis que es produirien a la vida de l’individu animal o vegetal, es transmetrien a la descendència en les següents generacions, i d’aquesta manera, quedarien fixats a l’espècie.

Evolució del darwinisme 1

El 1859 subsistien problemes força greus pels quals Darwin i la ciència del seu temps encara no tenien una resposta adequada.

Les objeccions a la teoria de Darwin es concentraven principalment en tres aspectes:

Si les espècies no van aparèixer abruptament, sinó que s’originaren gradualment a partir d’alguna altra espècie, mitjançant la lenta i constant acumulació de petites modificacions... ¿perquè, doncs, no hi han testimonis al registre fòssil?

Una explicació insatisfactòria a l’origen de les diferències dins de les espècies I que amb acumulacions successives en creen de noves.

La manca d'explicació sistemàtica de com aquesta variabilitat adquirida es transmet d'una generació a la següent, és a dir, l'herència dels caràcters adquirits.

Gregor Mendel

Mendel començà una sèrie d’experiments a fi d’esbrinar com determinats caràcters arribaven a transmetre’s al llarg de successives generacions que el portarien a formular les primeres lleis de l’herència biològica.

Després d’efectuar milers de creuaments, Mendel es va adonar que constantment apareixien unes regularitats matemàtiques que es reproduïen d’experiment en experiment resumides en les conegudes com les “tres lleis de Mendel”.

Com Mendel va demostrar, els caràcters hereditaris no es modificaven mesclant-se entre ells sinó que eren heretats independentment i reapareixien abruptament al cap de dues generacions.

August Weismann

Weismann va contribuir decisivament a desposseir al darwinisme primitiu d’aquells elements lamarckians que persistien en l’obra de Darwin, com va ser el cas de l’herència dels caràcters adquirits.

Els canvis operats en les cèl·lules somàtiques durant la vida de l’individu no són heretables i, per tant, moren amb l’individu (contràriament a les tesis lamarckianes). Weismann, a més, va identificar correctament als cromosomes com el material cel·lular on s’ubicaven els factors hereditaris.

Hugo de Vries

De Vries va portar de la mà el mutacionisme que considera que les grans innovacions evolutives de la història de la vida, no s’haurien produït mitjançant una sèrie d’intermedis morfològics, com pretenia Darwin, si no a través de canvis bruscos que produirien formes completament noves.

Més tard els avenços en genètica van descobrir que les mutacions no transformen les espècies però si que actuen conjuntament amb la selecció natural.

Thomas H. Morgan

Va començar a treballar amb un nou tipus d’organisme les característiques del qual ho feien ideal per a l’experimentació genètica. Es tractava de la petita mosca del vinagre, Drosophila melanogaster. Desenvolupant d'aquesta manera la genètica de poblacions, una disciplina en la que els individus eren estudiats en funció d’una unitat superior, la població.

Aquesta aviat es va revelar com un eficaç instrument a l’hora de conjugar l’efecte de la selecció natural amb els de la mutació, la migració i la deriva genètica.

La Teoria Sintètica de l'Evolució

1930-1940

La Teoria Sintètica de l’Evolució, va permetre la superació dels conflictes a què s’havia vist sotmès el darwinisme després de l’eclosió del mendelisme i del descobriment de les mutacions.

Paleontòlegs, biòlegs i naturalistes van arribar a un acord amb l'anomenada "Síntesi moderna" per enfortir el darwinisme. Segons aquesta nova interpretació, l'evolució avança gràcies a la selecció natural i a altres mecanismes aleatoris mentre noves espècies es van formant mitjançant l'acumulació gradual de mutacions a poblacions aïllades.

Theodosius Dobzhansky (1900 - 1975)

Dobzhansky proposa un model unificat en el que l’herència genètica (mendelisme), la selecció natural (darwinisme) i les mutacions (mutacionisme) apareixen acoblades.

En absència de qualsevol factor exterior en un determinada població d'una espècie, la variacions desembocaran sempre en l’equilibri, és a dir no hi ha canvis evolutius. Els factors determinants del canvi evolutiu en les poblacions naturals són: selecció, mutació, migració i la deriva genètica.

Ernst Mayr (1904 - 2005)

Mayr proposa bàsicament un únic mecanisme per a explicar l’aparició de noves espècies: l’aïllament geogràfic.

Per a Mayr la selecció natural és un mecanisme uniformitzador que no pot explicar l’origen de les discontinuïtats genètiques. Aquestes només poden ser explicades per factors aleatoris externs, com l’aparició de barreres geogràfiques que provoquen l’aïllament de dues subpoblacions.

Motoo Kimura (1924 - 1994)

Motoo Kimura va ser un influent biòleg considerat un dels grans genetistes evolucionistes del segle XX. Va néixer a Okazaki i des de petit es va interessar per la botànica encara que també exel·lir enmatemàtiques. El 1992 va rebre la Medalla Darwin de la Royal Society.

La teoria neutralista La majoria de les mutacions són indiferents a la selecció natural.

La teoria neutralista va ser proposada per Motoo Kimura de l'Institut Nacional de Genètica en Misima (Japó).

Estableix que durant l’evolució es produeix una gran quantitat de canvis mutacionals, la majoria dels quals són neutres, és a dir, indiferents a la selecció natural. Pel mateix, la seva fixació en el si de les poblacions correspon a factors purament aleatoris.

Això suposava admetre que una determinada característica podia difondre’s sense comportar cap avantatge selectiu. Així doncs, factors com la taxa de mutació o la deriva genètica serien molt més determinants que la pròpia selecció natural a l’hora de fixar una determinada mutació.

Stephen J. Gould (1941 - 2002)

L’any 1972 els paleontòlegs Stephen J. Gould i Niles Eldredge proposen el seu model evolutiu: l’aparició abrupta de les noves espècies, les quals romanien posteriorment sense canvis apreciables al llarg de milions d’anys.

Les noves espècies podien originar-se a partir de petites poblacions perifèriques que quedarien aïllades de la població principal, aquesta última necessàriament estancada en una fase d’estabilitat evolutiva. Aquestes subpoblacions perifèriques divergirien ràpidament donant lloc a noves espècies que apareixerien en el registre geològic com un salt evolutiu.

Edward O. Wilson (1929)

La Sociobiologia va ser proposada per un grup de biòlegs encapçalat per Eward O. Wilson i intenta explicar com algunes característiques han estat seleccionades per l'evolució no perquè dotaren d’un major avantatge a l’individu, sinó perquè eren avantatjoses per a tot el grup.

Segons l’ortodòxia darwiniana, l’evolució s’opera sobre els individus, els gens dels quals són beneficiats o perjudicats com resultat de la selecció natural.

Per exemple, pel que fa al sexe, no s’entén com va poder haver estat seleccionat positivament només basant-se en la selecció individual, per quant, en si mateix, no aporta cap avantatge individual: el seu efecte beneficiós s’entén només a nivell de població.

 

ir atras - anar enrera - go back

Avís legal. Contacte

subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +