La Roca dels Moros del Cogul

 

La Roca dels Moros, situada al terme municipal del Cogul (Lleida), és el conjunt d’art rupestre més significatiu i emblemàtic de Catalunya. Figura entre els murals prehistòrics més divulgats de l’arqueologia peninsular.  

 

Ja a principis del segle xx va representar la revelació d’una nova tradició rupestre desconeguda a Europa, un estil de la vessant mediterrània, principalment pictòric, que seria divulgat com a «art llevantí o conjunt postpaleolític naturalista».

 

 Des del primer moment, les pintures rupestres del Cogul van cridar l’atenció dels investigadors de dins i de fora del país, de manera especial les suposades escenes de la cacera de bisó, les cabres alpines i la dansa fàl·lica, i es va iniciar una llarga polèmica sobre la seva filiació cultural i cronològica.




 

 La troballa

 

 Les primeres notícies sobre la roca dels Moros van aparèixer publicades al diari La Veu de Catalunya el dia 10 d’abril de l’any 1908, i poc després, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Les dues ressenyes foren redactades pel geògraf Ceferí Rocafort. Les pintures rupestres del Cogul es van convertir en les primeres imatges de la prehistòria catalana i en poc temps van passar a ser un referent obligat dels estudis de l’art rupestre nacional i internacional.

 

 Patrimoni mundial

 

 Des de la troballa de la roca dels Moros, ara fa cent anys, s’han descobert més de vuit-cents conjunts d’art rupestre per les terres del Llevant peninsular, els quals van ser incorporats a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO al desembre del 1998 (reunió celebrada a Kyoto, Japó). La declaració d’aquest «art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica» on s’emmarca la roca dels Moros, inclou les comunitats autònomes d’Andalusia, Castella-la Manxa, Aragó, Múrcia, València i Catalunya. Avui es compten a milers les figures d’aquestes tradicions rupestres, resguardades en covetes i abrics de les serralades del prelitoral mediterrani. Són un repte per als investigadors i les administracions públiques, que han d’estudiar, conservar i difondre aquest patrimoni de la humanitat.

 

 

 

L’entorn: les Garrigues

 

 La roca dels Moros es localitza a la vall del Set, al municipi del Cogul, dins la comarca de les Garrigues, a uns vint quilòmetres de la ciutat de Lleida.

 

La comarca de les Garrigues és un espai de gran contrast orogràfic (entre 200 i 1.000 m d’alçada), amb serres altes a la zona meridional, com la de Llena, la de Corregó i la del Tallat, i un relleu suau i ondulat a la zona septentrional, marcada per valls, tossals i altiplans d’escassa elevació i vorejats per torrents que, en èpoques de pluges, desemboquen al riu Set, afluent del Segre.

 

 La geologia

 

 El sòl de la comarca està format per conglomerats, gresos, margues i calcàries. Aquests materials no han estat alterats i, per tant, es presenten en capes horitzontals. Posteriorment foren recoberts per argiles rogenques i dipòsits al·luvials. Orogràficament, la comarca és una depressió on els agents erosius han modelat conques i valls com la del riu Set.

 

 El Cogul

 

 La població del Cogul s’estén sobre un replà a la vora del riu Set. La seva economia es basa fonamentalment en la producció agrícola. Conserva algunes edificacions remarcables dels segles xvi i xvii.

 

La roca dels Moros és un gran bloc de pedra d’uns 10 m de llargada per 4 m d’alçada que descansa sobre el pendent del tossal de les Forques.

 

 La roca dels Moros està orientada al sud-oest, on mostra una petita concavitat (a l’extrem superior) d’uns 3 m de fondària que conserva les imatges pintades i els signes gravats. Actualment, les pintures són difícils d’observar a causa de les deposicions de calç i les capes de pols que les cobreixen, que s’han anat acumulant al llarg de segles d’intempèrie.

 

 El paisatge

 

L’entorn de la roca dels Moros presenta una imatge típica del clima mediterrani continental sec. La vegetació està representada per alzinars i rouredes a les parts més altes, i un sotabosc amb màquies de garric, arçot, argelaga, gatosa i farigola, una vegetació que avui deixa pas al pi blanc i als conreus d’oliveres arbequines, d’ametllers i de vinyes.

 

 

Agricultors i ramaders. Ara fa entre 7.000 i 4.000 anys...

 

 Van aparèixer les primeres cultures de pagesos i pastors... Fou la fi dels caçadors recol·lectors de l’epipaleolític . Aleshores, homes i dones, potser descendents dels caçadors o grups forans, talaven els boscos, conreaven els camps i tenien ramats. Aquesta va ser una manera de viure innovadora que durà força temps; de fet, fins que els nostres avantpassats van descobrir l’ús dels metalls.

 

Durant aquest període que anomenem neolític (i en les etapes posteriors, fins a l’edat del bronze), la roca dels Moros va ampliar el seu mural... Les antigues tradicions de l’epipaleolític pervivien i les noves pintures, d’estil figuratiu i més recentment esquemàtiques, es van barrejar amb les precedents.

 

 Una nova manera de viure que ve de molt lluny

 

Aquest nou món agrícola i ramader té els seus orígens en les grans planúries del Pròxim Orient, on en aquells moments hi havia un clima càlid i on l’estepa era regada pels rius Tigris i Eufrates. Fou aquí on va prosperar el conreu del blat i de la civada, així com la cria de cabres i d’ovelles. Entre els seus estris van aparèixer instruments que eren desconeguts fins aleshores —com la falç, per segar els cereals, i els morters de pedra, per moldre el gra—, així com els primers dipòsits o magatzems, excavats al sòl, per guardar i protegir les llavors.

 

 L’expansió de la ramaderia i l’agricultura

 

 Aquest nou sistema de vida trigà més de mil anys a arribar a les costes de la Mediterrània. Els avantpassats epipaleolítics, acostumats a tenir abundància d’aliments en els boscos, presentaven una certa resistència a les innovacions tecnològiques del neolític. Era, però, un fet irremeiable..., i finalment s’imposà aquesta manera de viure, de pensar i d’expressar valors i sentiments que va deixar una empremta entre les composicions pictòriques de la roca dels Moros, visibles encara als nostres ulls.

 

Una de les troballes més característiques del neolític fou l’aparició, per primera vegada a la història, de la ceràmica: tot un invent. La ceràmica significa la transformació d’una material, el fang, en un altre... mitjançant l’ús controlat del foc. En els recipients de ceràmica, la decoració expressa també els seus sentiments i les seves creences.

 

 La pintura rupestre es transforma...

 

 L’art d’aquesta època és innovador, malgrat que recorda algunes modalitats de l’antic epipaleolític... Noves figures esquemàtiques omplen els abrics del Llevant, sobretot a la zona d’Alacant. No són petites escenes amb animals perseguits per caçadors, sinó figures grans, de fins a un metre de llargada, pintades de color vermell fosc, marró o negre i fetes amb algun instrument o pinzell de traç ample.

 

 Parets i pedres ja no són l’únic suport. La ceràmica, quan és tova, com diuen els ceramistes, és ideal per fer-hi decoracions. En algunes coves s’han descobert les anomenades ceràmiques cardials, decorades amb un element ben característic: una petxina en forma de cor (el cardium, que vol dir «cor» en llatí).

 

 Un univers de figures humanes amb els braços alçats vers el cel, com si fessin una oració, formes que semblen serps, meandres, ziga-zagues, punts i barres... Hem passat de la figura realista a l’esquema i l’abstracció de les imatges: una evolució que ens recorda els darrers cent anys del nostre art.


 

 El neolític va representar una verdadera revolució tecnològica i social. Els aliments bàsics ja no s’havien d’anar a caçar o a buscar al bosc: la seva producció era controlada, els animals es criaven a prop dels habitatges... I, d’aquests, se n’aprofitaven la carn, la llet, la llana, la pell..., sense haver de gastar tantes energies com abans. La cacera va quedar com una activitat marginal. Els cereals asseguraven els hidrats de carboni, tan necessaris, i la fabricació de ceràmica va comportar una nova manera de conservar i transformar els aliments.

 

 Un territori i dues tradicions

 

Què se’n va fer, dels caçadors i els recol·lectors? Segurament van conviure un cert temps amb els agricultors i els ramaders, ja que l’entorn oferia aliment per a tothom... Encara no hi vivia massa gent, a casa nostra! A poc a poc, però, els pobles caçadors van abandonar el seu sistema de vida i van adoptar l’agricultura i la ramaderia. L’art rupestre, el figuratiu llevantí, va continuar un bon temps entre nosaltres, però cavalcat amb les representacions esquemàtiques del neolític. Foren anys de convulsió, de transformació i de grans canvis.

 

 Qui va fer les pintures del Cogul?

 

 Tot plegat és difícil de contestar. Encara no hem fet recerques precises que ens ajudin a determinar l’edat de les pintures. Per tant, els especialistes tenen opinions, i no certeses. Sense dades objectives i sense anàlisis de datació, tan sols podem fer conjectures. De tota manera, sembla que, després de cent anys de recerca i la intervenció de grans especialistes, podem dir que fou en aquest moment de canvi social, d’arribada de noves tecnologies i de barreja de tradicions, on cal situar la major part de les pintures, si més no les més conegudes: dones al voltant d’un home, cèrvids, cabres, braus i porcs senglars..., tots en un cert moviment, la viva expressió dels temps prehistòrics.

 

 Les dones protagonitzen el paper principal a la roca dels Moros... Centralitzen l’escena més significativa del mural. Mostren pentinats molt peculiars que configuren un cap triangular, van vestides amb llargues faldilles cenyides a la cintura i que cobreixen fins als genolls. La part superior del cos s’expressa aparentment nua, llevat d’alguns guarniments sobre el pit i els braços, com ara collarets, pectorals i braçalets, així com altres penjolls i bosses. Estan pintades amb el cos de perfil o mig frontal. Tot indica que participen en un cerimonial..., una gran festa dedicada a la fertilitat del grup i la natura.